En període d’exàmens les connexions neuronals són majors.

Estic “infoxidant-me”, segons Alfons Cornella, a causa d’un excés d’informació tòxica que no em deixa temps per assimilar els nous conceptes.

Segons el meu parer aquesta frase deixa ven clar el que ens passa als universitaris avui en dia. És més, és una conseqüència d’aquesta “societat xarxa” con l’anomena M. Cano Santos (2007) a Com educar avui per demà?.

És a dir, “necessitem temps per digerir la informació, filtrar-la, analitzar-la, discutir-la, sintetitzar-la i elaborar-ne de nova. Però mantenir-se ben informa’t també requereix temps: temps per ESCOLTAR, temps per visualitzar, temps per llegir i temps per CONVERSAR,” CANO SANTOS, M. (2007). A més, de temps d’esbarjo, perquè sinó el cervell se’ns satura o millor dit s’ofega per falta d’oxigen. O no és així?

A different feeling...

Sometimes, I feel a strange feeling. I start to think in English and, after, I need to write these feeling.

This is the result for today:

I feel very sad, why? I don't know it, but I haven't got enough power to stand up and continuo. For this reason I have searched this video and I have seen it.

After to see it I have felt diferent.

Would you like to see it, too?

"Cada acción, cada decisión ...

... tiene consecuencias en nuestra vida y en la de los demás”.

Esta frase es de un anuncio, ¿a qué no lo diríais?
Y a qué no sabéis, ¿qué? Me ha hecho reflexionar, como prácticamente todo lo que me inspira algo que escribir.

Cuando uno toma decisiones, estas repercuten, de una u otra manera, en nuestro presente y, por tanto, en nuestro futuro. Una "no decisión", quedarse al margen o esperar repercute también, y da muestra de cuál es nuestra forma de hacer las cosas.

Hay veces que uno no hace según qué cosas por respeto a los demás o por no buscarle problemas a otros, pero ¿qué pasa cuando esos otros hacen cosas sin tener en cuenta lo que eso producirá en nosotros?

A veces, una simple frase o una imagen, sin intención, hacen daño a otros.

Hacía tiempo, ya, que eso no me pasaba y debo reconocer que estaba mucho mejor sin que todos estos sentimientos, ambivalentes, me sucedieran… 

Tenías razón... **

A veces hacemos daño a las personas que nos importan sin querer. Digo sin querer, porque no lo hacemos con mala intención, pues lo único que buscamos es nuestra propia felicidad, nuestra propia satisfacción… pero con eso, a veces hacemos sentir mal a los demás.

Sí, he dicho “propia felicidad” y “propia satisfacción” y soy consciente de ello. Porque es así. Somos seres egoístas que buscamos nuestro bienestar, aunque es cierto que para ello a veces necesitamos actuar con otros, pero nuestra meta no cambia.

¿Por qué digo esto? Pues porque me equivoqué y lo siento. Pensé que no era el momento adecuado y que tenía que dejar pasar ese tren porque no era el mío, pero y si sí lo era, ¿qué?

Lo hecho, hecho está y no lo puedo cambiar, y te puedo asegurar que no ha sido mi intención cambiarlo estas últimas semanas, pero he tenido demasiado tiempo para pensar y eso no es bueno.

No es tu culpa y no tienes que pedir disculpas, las cosas son como son y pasan así por alguna razón, aunque esa razón no tenga argumentos suficientes para justificarse. Es decir, no sé si hice bien o hice mal, no sé porqué estoy reflexionando de todo esto ahora, ni espero que esto lo cambie… Solo sé que a lo mejor perdí un tren que no sabía a qué destino me iba a llevar y, ahora, me pregunto qué fue lo que me hizo perderlo. El miedo, ¿tal vez?

Lo siento si te fallé.

No sé si es una declaración de intenciones, simplemente una forma de subir el muro que ahora está bajo o la forma de buscar una solución para alcanzar ese tren, que no se si conseguiré. Pero voy a estar ahí y voy a caminar en tú misma dirección. Puede que no alcance tú tren, pero ahora ya sé que tenemos una misma dirección y eso ya es mucho, ¿no?

Antes de seguir leyendo, ¡mira el vídeo! 

Tú me haces ser mejor persona.

Tú estás tan loco como yo.

Tú haces que no busque explicaciones... (aunque sea una preguntona).

Tú haces que las cosas simples sean extraordinarias.

...

** ¿Por qué en castellano? Porqué es para ti.

L'educació és cosa de tots?

Jo pensava que si, és més creia que l’educació és una acció col•laborativa. És a dir, tu pots estar inculcant una cosa als teus fills o als teus alumnes però si després la teva família, amics o la resta dels teus companys no estan d’acord i els ensenyen coses que per a tu no són correctes, o miren la televisió i veuen o escolten coses no molt millors... etc. Què fas? De què serveixen tots els teus esforços? Sincerament no ho se... És com si la societat penses que és suficient amb que els nens siguin obedients i sàpiguen subsistir en aquest món...

De vegades penso que la societat creu que educar és únicament una feina dels mestres o dels pares que “tenen temps”... Potser també pensen que si un nen petit veu o escolta coses dolentes per ell mateix pensarà – això no ho he de fer perquè no és bo- i decidirà no imitar-les.... Realment és el que em dóna a entendre la forma de comportar-se dels membres d’aquesta societat...

Perquè, per exemple, l’altre dia vaig assistir a un espectacle de monòlegs realitzat a una institució publica, que això és el que més ràbia em va fer, on cada deu paraules que deien tres eren paraulotes o alguna cosa despectiva de la gent. O eren acudits masclistes, o racistes, etc.

I jo vaig pensar, bé si l’espectacle no permet l’entrada a menors o només poden entrar amb el consentiment dels seus pares, doncs no hi ha cap problema. Perquè això vol dir que les persones que assisteixen a aquest esdeveniment són adultes i saben el què s’ha de fer. Però és que a l’espectacle si que hi havia nens, jo no se si els organitzadors havien informat als seus pares que l’activitat no era recomanada per als menors, però el que si que se és que als pamflets publicitaris no posava en cap lloc que “no era apte per a tots els públics”. I en aquest punt la meva pregunta és: els organitzadors no creuen que és la seva responsabilitat informar a tots el públic que l’espectacle no és apropiat per a menors? I en el cas que hagin informat només a les persones que anaven acompanyades per nens; els pares no creuen que això no és bo ni beneficiós per a l’educació dels seus fills?

Perquè el que és segur és que si algún dia aquestos nens reprodueixen qualsevol de les paraulotes o accions que aquests personatges varen dir, els seus pares o les autoritats els renyaran. I en aquell moment que deuen pensar aquestos nens? Segurament tindran un embolic al cap que no entendran res: perquè ells estaran repetint una cosa de la qual els seus pares es reien, però la reacció d’ells, en comptes de riures, és renyar-los o castigar-los.

Com es suposa que hem d’actuar davant d’aquestes situacions tan incoherents?

Segur que algú pensa - tampoc és per tant- o - si no ho senten aquí ho sentiran pel carrer- o alguna cosa així. Però és que això no és una justificació, perquè tampoc és correcte que l’educació dels nens estiga sotmesa a aquest alt nivell de violència, sexisme, etc. Ja que no és que passi una vegada cada tant de temps, és que també ho veuen a la televisió, ho senten pel carrer, ho llegeixen a Internet, ho veuen als videojocs, etc.

I el pitjor de tot, és que ja ho hem consentit tant que no sabem com para-ho. Perquè, aquestos nens, si passen la frontera de les paraulotes a les mans i d’aquí a la violència, seran persones castigades per la justícia. Però ells no són els culpables, sinó la societat, que és la que ha permès que els nens d’ara, que són els homes del demà, estiguin sotmesos a aquest tipus de situacions.

Com deia Pitàgores: “eduquem als nens ara i no els haurem de castigar després”.

Però eduquem-los coherentment, amb cooperació i col•laboració, per favor. Perquè l’educació si és una feina de tots i no dels que tinguin temps.

....Continuarà

Poc a poc, com va dir el cargol.

Hi ha gent que li agrada llegir, a altres els hi agraden veure pel·lícules,... i a mi posar paraules als pensaments o sentiments. Potser és una cosa estranya i hi ha persones que els hi sembla que és complicar-se la vida, però a mi m’agrada i em serveix per recordar les coses bones i les dolentes, també.

Ahir, parlant amb un amic em va dir una metàfora que em va fer riure molt, però que realment explicava amb claredat el què em volia dir.

Vos l’explic, pens que amb el seu consentiment.

Tu vas per una autopista (teniu en compte que són d’una única direcció, a no ser que et botis la mitjana, però contant amb que no som animals sobrenaturals, no podem botar-la).

Continuem.

Saps que per aquella carretera vas a gust, no saps molt bé on aniràs a parar, però t’agrada el paisatge que vas veient i el viatge també.

Tot d’una, trobes una senyal a la dreta que t’indica que hi ha una sortida. El cartell et crida l’atenció i t’agrada, encara que no saps si el recorregut serà bo si el tries. Però comences a pensar; potser m’hauria de desviar.

Només et queden 100 metres per decidir-te.

Finalment decideixes i creus que no tens res a perdre, així que et desvies.

Una vegada ja estàs dins la nova carretera, et comença a agafar una por o un sentiment estrany. Penses: i si ara em trob amb molts d’entrebancs? I si el camí és comença a posar pedregós?

T’envaeixen els dubtes i com que és una carretera convencional (de doble sentit) fas mitja volta i tornes a l’autopista.

Et quedes més tranquil. Encara que no saps si has fet bé, has pres una decisió! Has decidit seguir per aquell camí que et dóna més seguretat.

Ara jo dic. Has fet bé! Doncs has triat allò que a tu t’ha donat més confiança, així que has d’estar satisfet amb la teva resposta i sobretot no t’has de penedir. Però tingues en compte que potser no tornaràs a trobar aquella sortida amb aquell cartell, però de ven segur que has guanyat una experiència que, potser ara no, però et beneficiarà en un futur. I a més, has guanyat una amiga, que almenys t’escolta i li importa el què tu penses.

Ara, no penseu que explicar amb una metàfora allò que sents és el mateix que escriure el què és pensa? És a dir, posar paraules als sentiments, s’escriguin aquests o no, és intentar aclarir el què un pensa, o almenys és la meva manera d’entendre-ho. Encara que tot depèn des de la perspectiva que ho miris...

Què passa quan un pensa?

Buff... És difícil d'explicar... Normalment un comença a reflexionar després d'un esdeveniment que l'ha marcat, seguidament d'una altra reflexió, com a resposta a una acció aliena a un mateix, ... Hi ha per milers de coses que un s'atura a dubtar!

Dubtar! Una paraula que fa pensar, però sobretot que porta implícita connotacions negatives innumerables. És bo dubtar? És dolent? Serveix per alguna cosa?

Jo he arribat a una conclusió. No se si el fet de qüestionar-se les coses és bo o és dolent, però de ben segur que fa que les neurones que circulen pel nostre cervell comencin a funcionar i estableixen connexions com mai ho havien fet.

És una sensació que fa por, produeix inseguretat i tot això es tradueix en un malestar transitori que ens afecta físicament, com diríem a l’assignatura de Trastorns del Desenvolupament, ens produeix angoixa. Però alhora t’ajuda a madurar, a créixer com a persona, a demanar-te si estàs fent bé, si potser ho podries fer millor, si ja has arribat a un tope,... i fins i tot, et demanes: podré superar un altre prova d’aquestes característiques?

La resposta és SÍ! Tots, absolutament tots, prenem decisions que ens fan dubtar, doncs no podem saber si hem triat la resposta correcta, si potser no hauríem d’haver escollit aquella sortida o tal vegada deuríem haver anat més a poc a poc, però... Una vegada s’ha pres una decisió, hem de ser conseqüents amb el què hem escollit i sobretot NO TENIR POR!

No passa res si ens equivoquem, tal vegada no podrem tornar al moment de partida per poder-ho canviar, però per alguna raó serà. En altres paraules, els planetes mai s’alinearan per a que les coses surtin d’una determinada manera i tot sigui meravellós. Haurem de recórrer un camí que tindrà moltes proves, però és igual, les hem de superar perquè és el que hi ha si volem ser feliços! I sobretot, hem de lluitar pels nostres ideals i desitjos, sempre i quan respectem els dels demés!

Una mala impressió.

Igualment, és així (veure antecedents) com vull deixar constància del meu malestar per la manca d’organització que estic rebent dels estudis de Grau en general.

Sembla que ningú se n’adona que encara que siguem estudiants de magisteri som sobre tot persones amb limitacions. No es pot intentar que estiguem receptius després d’una tempesta.

Acabem de finalitzar dues setmanes esgotadores on hem hagut de compaginar hores d’estudi amb preparacions d’exposicions de projectes molt importants. Tot seguit, sense descans estem encetant el segon semestre on ja en la primera setmana ens proposen activitats per realitzar i a poder ser fer-les amb entusiasme i alegria. Arribats a aquest punt, perdoneu la meva ignorància però jo no sóc capaç d’agar amb alegria cap activitat encara que sigui molt interessant, perquè ho són. Però acabem de finalitzar uns dies frenètics dels quals no hem pogut descansar i com és obvi no podem estar prou receptius per rebre res, sense un merescut descans.

Una sensació diferent.

Fa prop d’un més que tenim la tasca de fer una reflexió en voltant del projecte de l’E-portafoli des d’un punt de vista individual, però jo tenc una sensació que m’envolta i no em deixa pensar ni reflexionar amb totes les meves forces.

Em sap greu no poder aportar molta cosa més però en aquest moment sent un núvol d’interrogants al voltant del meu cap que no troben ni les paraules per poder formular les preguntes adequades ni les forces per trobar les respostes. És una sensació que no havia experimentat mai, o almenys jo no ho record.

Ahir...

Bufff… no se per on començar… Ahir va ser un dia prou angoixant.

Vos resumiré el que vaig fer per a que vegeu que no vos engany: em vaig aixecar a les 6.30 h., per poder estar a les 8.00 h. a Eivissa on tenia classe.

La primera classe va ser de Llengües en Contextos Multilingües amb na Helena Alvarado, va ser prou interessant i ens va deixar molt clar el que esperava de nosaltres.

A les deu vàrem tenir classe amb na Gemma Tur. Que ens va presentar, en anglès, les seves dues assignatures, o com ella diu “subjects” (per anar-nos familiaritzant, sobretot jo, amb el vocabulari anglès).

No se quanta estona, na Gemma, va estar parlant en anglès, però a mi, al principi, em va semblar una eternitat.

Per a mi, l’anglès sempre ha estat un obstacle, segurament perquè vaig començar anar a classes des dels cinc o sis anys i per obligació. Des d’aleshores, probablement, vaig dir, interiorment, que mai l’aprendria. I ahir, quan vaig sentir a na Gemma parlar anglès, vaig pensar, això ja no pot seguir així.

De deu paraules o frases que deia no n’entenia ni la meitat!

Em vaig espantar molt i vaig pensar: si no agafo el bou per les banyes m’envestirà i mai podré ser mestra!

Realment vaig sortir molt aclaparada. Però vaig agafar aire i em vaig dirigir cap a la següent classe: Models Educatius a la Primera Infància amb na Maria Antònia Riera. Em va semblar una dona molt intel·ligent i conscient de la importància de les seves paraules. Va llegir un escrit de Robert Fulghum, crec que es titulava Tot el que vaig aprendre ho vaig fer a l’educació infantil, però no estic del tot segura perquè li trobat també amb el títol Quan vaig aprendre el que és fonamental?. Igualment el podeu trobar punyint aquí. També va llegir el poema de Loris Malaguzzi Los cien lenguajes del niño el podeu trobar a El Rincón Educativo o mireu aquest vídeo.

Al finalitzar la classe ja eren les dues del migdia, per tant em vaig anar corrent cap a casa a dinar, perquè a les tres i mitja havia quedat amb una nena a la qual ajut a fer els treballs de classe, els deures o a estudiar per als exàmens. La classe va acabar a les cinc.

Tot seguit vaig anar a buscar una companya de classe que m’esperava per anar a l’última classe del dia: del Placer de la Lectura al Joc de l’Escriptura, amb na Irene del Mar. Ella també ens va explicar en què consistia la seva assignatura i ens va demanar que li féssim una redacció amb el que nosaltres, de manera individual i personal, esperaven d’aquesta.

Quan va acabar eren quasi les 20.00 h. i encara vàrem haver d’anar a comprar un parell de llibres. En definitiva vaig arribar a casa a les 21:30 h. Va ser un marató de dia, encara que molt productiu, però molt estressant.

Un diari?

Hola! Com va?

Com sabeu soc una estudiant d'Educació Infantil a la que l'agrada qüestionar-se constantment el què li succeeix i a més posar-li paraules a aquests pensament.

Així que... Per què un diari? Doncs, bàsicament per deixar constància de totes les coses que passen pel meu cap.

Potser a molta gent li sembla una manera inútil de malgastar el meu temps, però a mi m’agrada... així que, per què no?

Qui em coneix sap que bàsicament faig les coses perquè em sent bé fent-les, sinó no les faria, i en la meva opinió no hi ha que buscar-li més raons. Cadascú fa el què li sembla, quan l’apeteix, sempre que.... (frase típica) no faltem al respecte als demés! I jo pens, que no ho estic fent aquí i si algú opina el contrari que m’ho digui i intentarem solucionar-ho   ;-)

Esper que vos agradi el que aneu llegint!

Salutacions,

Cira.