diumenge, 19 de febrer de 2012

L'educació és cosa de tots?

Jo pensava que si, és més creia que l’educació és una acció col•laborativa. És a dir, tu pots estar inculcant una cosa als teus fills o als teus alumnes però si després la teva família, amics o la resta dels teus companys no estan d’acord i els ensenyen coses que per a tu no són correctes, o miren la televisió i veuen o escolten coses no molt millors... etc. Què fas? De què serveixen tots els teus esforços? Sincerament no ho se... És com si la societat penses que és suficient amb que els nens siguin obedients i sàpiguen subsistir en aquest món...

De vegades penso que la societat creu que educar és únicament una feina dels mestres o dels pares que “tenen temps”... Potser també pensen que si un nen petit veu o escolta coses dolentes per ell mateix pensarà – això no ho he de fer perquè no és bo- i decidirà no imitar-les.... Realment és el que em dóna a entendre la forma de comportar-se dels membres d’aquesta societat...

Perquè, per exemple, l’altre dia vaig assistir a un espectacle de monòlegs realitzat a una institució publica, que això és el que més ràbia em va fer, on cada deu paraules que deien tres eren paraulotes o alguna cosa despectiva de la gent. O eren acudits masclistes, o racistes, etc.

I jo vaig pensar, bé si l’espectacle no permet l’entrada a menors o només poden entrar amb el consentiment dels seus pares, doncs no hi ha cap problema. Perquè això vol dir que les persones que assisteixen a aquest esdeveniment són adultes i saben el què s’ha de fer. Però és que a l’espectacle si que hi havia nens, jo no se si els organitzadors havien informat als seus pares que l’activitat no era recomanada per als menors, però el que si que se és que als pamflets publicitaris no posava en cap lloc que “no era apte per a tots els públics”. I en aquest punt la meva pregunta és: els organitzadors no creuen que és la seva responsabilitat informar a tots el públic que l’espectacle no és apropiat per a menors? I en el cas que hagin informat només a les persones que anaven acompanyades per nens; els pares no creuen que això no és bo ni beneficiós per a l’educació dels seus fills?

Perquè el que és segur és que si algún dia aquestos nens reprodueixen qualsevol de les paraulotes o accions que aquests personatges varen dir, els seus pares o les autoritats els renyaran. I en aquell moment que deuen pensar aquestos nens? Segurament tindran un embolic al cap que no entendran res: perquè ells estaran repetint una cosa de la qual els seus pares es reien, però la reacció d’ells, en comptes de riures, és renyar-los o castigar-los.

Com es suposa que hem d’actuar davant d’aquestes situacions tan incoherents?

Segur que algú pensa - tampoc és per tant- o - si no ho senten aquí ho sentiran pel carrer- o alguna cosa així. Però és que això no és una justificació, perquè tampoc és correcte que l’educació dels nens estiga sotmesa a aquest alt nivell de violència, sexisme, etc. Ja que no és que passi una vegada cada tant de temps, és que també ho veuen a la televisió, ho senten pel carrer, ho llegeixen a Internet, ho veuen als videojocs, etc.

I el pitjor de tot, és que ja ho hem consentit tant que no sabem com para-ho. Perquè, aquestos nens, si passen la frontera de les paraulotes a les mans i d’aquí a la violència, seran persones castigades per la justícia. Però ells no són els culpables, sinó la societat, que és la que ha permès que els nens d’ara, que són els homes del demà, estiguin sotmesos a aquest tipus de situacions.

Com deia Pitàgores: “eduquem als nens ara i no els haurem de castigar després”.

Però eduquem-los coherentment, amb cooperació i col•laboració, per favor. Perquè l’educació si és una feina de tots i no dels que tinguin temps.


....Continuarà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per donar el teu punt de vista!