dimecres, 15 de febrer de 2012

Poc a poc, com va dir el cargol.

Hi ha gent que li agrada llegir, a altres els hi agraden veure pel·lícules,... i a mi posar paraules als pensaments o sentiments. Potser és una cosa estranya i hi ha persones que els hi sembla que és complicar-se la vida, però a mi m’agrada i em serveix per recordar les coses bones i les dolentes, també.

Ahir, parlant amb un amic em va dir una metàfora que em va fer riure molt, però que realment explicava amb claredat el què em volia dir.

Vos l’explic, pens que amb el seu consentiment.
Tu vas per una autopista (teniu en compte que són d’una única direcció, a no ser que et botis la mitjana, però contant amb que no som animals sobrenaturals, no podem botar-la).
Continuem.
Saps que per aquella carretera vas a gust, no saps molt bé on aniràs a parar, però t’agrada el paisatge que vas veient i el viatge també.
Tot d’una, trobes una senyal a la dreta que t’indica que hi ha una sortida. El cartell et crida l’atenció i t’agrada, encara que no saps si el recorregut serà bo si el tries. Però comences a pensar; potser m’hauria de desviar.
Només et queden 100 metres per decidir-te.
Finalment decideixes i creus que no tens res a perdre, així que et desvies.
Una vegada ja estàs dins la nova carretera, et comença a agafar una por o un sentiment estrany. Penses: i si ara em trob amb molts d’entrebancs? I si el camí és comença a posar pedregós?
T’envaeixen els dubtes i com que és una carretera convencional (de doble sentit) fas mitja volta i tornes a l’autopista.
Et quedes més tranquil. Encara que no saps si has fet bé, has pres una decisió! Has decidit seguir per aquell camí que et dóna més seguretat.

Ara jo dic. Has fet bé! Doncs has triat allò que a tu t’ha donat més confiança, així que has d’estar satisfet amb la teva resposta i sobretot no t’has de penedir. Però tingues en compte que potser no tornaràs a trobar aquella sortida amb aquell cartell, però de ven segur que has guanyat una experiència que, potser ara no, però et beneficiarà en un futur. I a més, has guanyat una amiga, que almenys t’escolta i li importa el què tu penses.

Ara, no penseu que explicar amb una metàfora allò que sents és el mateix que escriure el què és pensa? És a dir, posar paraules als sentiments, s’escriguin aquests o no, és intentar aclarir el què un pensa, o almenys és la meva manera d’entendre-ho. Encara que tot depèn des de la perspectiva que ho miris...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per donar el teu punt de vista!