diumenge, 19 de febrer de 2012

L'educació és cosa de tots?

Jo pensava que si, és més creia que l’educació és una acció col•laborativa. És a dir, tu pots estar inculcant una cosa als teus fills o als teus alumnes però si després la teva família, amics o la resta dels teus companys no estan d’acord i els ensenyen coses que per a tu no són correctes, o miren la televisió i veuen o escolten coses no molt millors... etc. Què fas? De què serveixen tots els teus esforços? Sincerament no ho se... És com si la societat penses que és suficient amb que els nens siguin obedients i sàpiguen subsistir en aquest món...

De vegades penso que la societat creu que educar és únicament una feina dels mestres o dels pares que “tenen temps”... Potser també pensen que si un nen petit veu o escolta coses dolentes per ell mateix pensarà – això no ho he de fer perquè no és bo- i decidirà no imitar-les.... Realment és el que em dóna a entendre la forma de comportar-se dels membres d’aquesta societat...

Perquè, per exemple, l’altre dia vaig assistir a un espectacle de monòlegs realitzat a una institució publica, que això és el que més ràbia em va fer, on cada deu paraules que deien tres eren paraulotes o alguna cosa despectiva de la gent. O eren acudits masclistes, o racistes, etc.

I jo vaig pensar, bé si l’espectacle no permet l’entrada a menors o només poden entrar amb el consentiment dels seus pares, doncs no hi ha cap problema. Perquè això vol dir que les persones que assisteixen a aquest esdeveniment són adultes i saben el què s’ha de fer. Però és que a l’espectacle si que hi havia nens, jo no se si els organitzadors havien informat als seus pares que l’activitat no era recomanada per als menors, però el que si que se és que als pamflets publicitaris no posava en cap lloc que “no era apte per a tots els públics”. I en aquest punt la meva pregunta és: els organitzadors no creuen que és la seva responsabilitat informar a tots el públic que l’espectacle no és apropiat per a menors? I en el cas que hagin informat només a les persones que anaven acompanyades per nens; els pares no creuen que això no és bo ni beneficiós per a l’educació dels seus fills?

Perquè el que és segur és que si algún dia aquestos nens reprodueixen qualsevol de les paraulotes o accions que aquests personatges varen dir, els seus pares o les autoritats els renyaran. I en aquell moment que deuen pensar aquestos nens? Segurament tindran un embolic al cap que no entendran res: perquè ells estaran repetint una cosa de la qual els seus pares es reien, però la reacció d’ells, en comptes de riures, és renyar-los o castigar-los.

Com es suposa que hem d’actuar davant d’aquestes situacions tan incoherents?

Segur que algú pensa - tampoc és per tant- o - si no ho senten aquí ho sentiran pel carrer- o alguna cosa així. Però és que això no és una justificació, perquè tampoc és correcte que l’educació dels nens estiga sotmesa a aquest alt nivell de violència, sexisme, etc. Ja que no és que passi una vegada cada tant de temps, és que també ho veuen a la televisió, ho senten pel carrer, ho llegeixen a Internet, ho veuen als videojocs, etc.

I el pitjor de tot, és que ja ho hem consentit tant que no sabem com para-ho. Perquè, aquestos nens, si passen la frontera de les paraulotes a les mans i d’aquí a la violència, seran persones castigades per la justícia. Però ells no són els culpables, sinó la societat, que és la que ha permès que els nens d’ara, que són els homes del demà, estiguin sotmesos a aquest tipus de situacions.

Com deia Pitàgores: “eduquem als nens ara i no els haurem de castigar després”.

Però eduquem-los coherentment, amb cooperació i col•laboració, per favor. Perquè l’educació si és una feina de tots i no dels que tinguin temps.


....Continuarà

dimecres, 15 de febrer de 2012

Poc a poc, com va dir el cargol.

Hi ha gent que li agrada llegir, a altres els hi agraden veure pel·lícules,... i a mi posar paraules als pensaments o sentiments. Potser és una cosa estranya i hi ha persones que els hi sembla que és complicar-se la vida, però a mi m’agrada i em serveix per recordar les coses bones i les dolentes, també.

Ahir, parlant amb un amic em va dir una metàfora que em va fer riure molt, però que realment explicava amb claredat el què em volia dir.

Vos l’explic, pens que amb el seu consentiment.
Tu vas per una autopista (teniu en compte que són d’una única direcció, a no ser que et botis la mitjana, però contant amb que no som animals sobrenaturals, no podem botar-la).
Continuem.
Saps que per aquella carretera vas a gust, no saps molt bé on aniràs a parar, però t’agrada el paisatge que vas veient i el viatge també.
Tot d’una, trobes una senyal a la dreta que t’indica que hi ha una sortida. El cartell et crida l’atenció i t’agrada, encara que no saps si el recorregut serà bo si el tries. Però comences a pensar; potser m’hauria de desviar.
Només et queden 100 metres per decidir-te.
Finalment decideixes i creus que no tens res a perdre, així que et desvies.
Una vegada ja estàs dins la nova carretera, et comença a agafar una por o un sentiment estrany. Penses: i si ara em trob amb molts d’entrebancs? I si el camí és comença a posar pedregós?
T’envaeixen els dubtes i com que és una carretera convencional (de doble sentit) fas mitja volta i tornes a l’autopista.
Et quedes més tranquil. Encara que no saps si has fet bé, has pres una decisió! Has decidit seguir per aquell camí que et dóna més seguretat.

Ara jo dic. Has fet bé! Doncs has triat allò que a tu t’ha donat més confiança, així que has d’estar satisfet amb la teva resposta i sobretot no t’has de penedir. Però tingues en compte que potser no tornaràs a trobar aquella sortida amb aquell cartell, però de ven segur que has guanyat una experiència que, potser ara no, però et beneficiarà en un futur. I a més, has guanyat una amiga, que almenys t’escolta i li importa el què tu penses.

Ara, no penseu que explicar amb una metàfora allò que sents és el mateix que escriure el què és pensa? És a dir, posar paraules als sentiments, s’escriguin aquests o no, és intentar aclarir el què un pensa, o almenys és la meva manera d’entendre-ho. Encara que tot depèn des de la perspectiva que ho miris...

dilluns, 6 de febrer de 2012

Què passa quan un pensa?

Buff... És difícil d'explicar... Normalment un comença a reflexionar després d'un esdeveniment que l'ha marcat, seguidament d'una altra reflexió, com a resposta a una acció aliena a un mateix, ... Hi ha per milers de coses que un s'atura a dubtar!

Dubtar! Una paraula que fa pensar, però sobretot que porta implícita connotacions negatives innumerables. És bo dubtar? És dolent? Serveix per alguna cosa?

Jo he arribat a una conclusió. No se si el fet de qüestionar-se les coses és bo o és dolent, però de ben segur que fa que les neurones que circulen pel nostre cervell comencin a funcionar i estableixen connexions com mai ho havien fet.

És una sensació que fa por, produeix inseguretat i tot això es tradueix en un malestar transitori que ens afecta físicament, com diríem a l’assignatura de Trastorns del Desenvolupament, ens produeix angoixa. Però alhora t’ajuda a madurar, a créixer com a persona, a demanar-te si estàs fent bé, si potser ho podries fer millor, si ja has arribat a un tope,... i fins i tot, et demanes: podré superar un altre prova d’aquestes característiques?

La resposta és SÍ! Tots, absolutament tots, prenem decisions que ens fan dubtar, doncs no podem saber si hem triat la resposta correcta, si potser no hauríem d’haver escollit aquella sortida o tal vegada deuríem haver anat més a poc a poc, però... Una vegada s’ha pres una decisió, hem de ser conseqüents amb el què hem escollit i sobretot NO TENIR POR!

No passa res si ens equivoquem, tal vegada no podrem tornar al moment de partida per poder-ho canviar, però per alguna raó serà. En altres paraules, els planetes mai s’alinearan per a que les coses surtin d’una determinada manera i tot sigui meravellós. Haurem de recórrer un camí que tindrà moltes proves, però és igual, les hem de superar perquè és el que hi ha si volem ser feliços! I sobretot, hem de lluitar pels nostres ideals i desitjos, sempre i quan respectem els dels demés!