Diari d'una experiència


Diumenge 26 d’agost de 2012 à des de Buenos Aires.

Aquesta darrera setmana he corregut per amunt i per avall per acabar de rematar el viatge. He estat a Goya, provincia de Corrientes, on la congregació de germanes amb les que jo he col·laborat, les Carmelitas Misioneras Teresianas, té una escola, una fundació per als pagesos i un centre de Formació, Assistència i Contenció d’infants i joves en risc social. A més, de participar en la “Red de Infancia Robada”.

Buff... No sé per on començar. He vist tantes coses que no se com explicar-ho. Però intentaré sintetitzar-lo el millor possible. Així que anirem per parts.

L’escola, “Colegio Santa Teresa de Jesús”, és un centre educatiu privat religiós com a qualsevol que puguem trobar a Espanya. Els professors són llicenciats o diplomats en les matèries que imparteixen.  I el què més em va cridar l’atenció és que allò que més treballen és la música i la dansa com a parts fonamentals de l’expressió humana. I dono fe que la feina dóna els seus fruits, ja que els joves de cinquè de secundària, que seria com primer de Batxillerat a Espanya, em varen fer una demostració de la música i la dansa típica d’aquella regió: el Chamamé. Inclús varen intentar que jo ballés, però com diu la dita espanyola: “la mona, aunque se vista de seda, mona se queda”, jejeje. Vull dir que vaig semblar un ànec ballant! Però va ser molt divertit.

El Chamamé. Jo soc la de taronja, jejeje.
Altre dia varem visitar les instal·lacions de l’“Estrellade Belén”, un centre de Formació, Assistència i Contenció d’infants i joves en risc social. Quina és la seva tasca? Doncs, els nens en risc van a l’escola pública, però només a la tarda o al matí, perquè com que n’hi ha molts, hi ha dos torns. Bé, doncs, per a que l’altra part del dia no estiguin al carrer els pares els poden escriure a aquest centre, gratuïtament, però han d’estar inscrits. Aquí, els més petits fan reforç escolar i ela més grossos, aprenen als tallers artesanals: fer sabates, ceràmica, cosir i fer coses amb la fusta.

Els motlles per fer les sabates.
D’altra banda, per a que als infants no els hi manqui l’alimentació d’aquell dia, el centre, encara que en un altre edifici, compta amb un menjador. On als nens no els hi falta, cap dia, un plat calent de menjar.

Menjador de l'"Estrella de Belén".
Igualment, aquest centre també té un Casa d’acollida, on els casos de maltractament, abús o de risc social són acollits durant un màxim de deu dies. Hi ha aquest marge de temps més que res per a que la justícia es doni presa en cercar una solució per a cada cas.
Una de les habitacions de la casa d'acollida.
En una altra jornada varem anar a visitar la Fundació Santa Teresa de Jesúsque és un espai que es va crear en benefici dels pagesos de la zona després d’unes inundacions i com a mode des sustentació econòmica per aquests. Què fan aquí? Doncs, és una espècie de granja però en dimensions enormes on cultiven, tenen ovelles per a fer llana, tenen vaques amb la llet de les quals estan començant a fer formatge, tenen ruscs d’abelles per fer mel i tenen gallines per posar ous.

La màquina per ficar la mel d'eucaliptus als pots.
I per acabar, les germanes, concretament la persona que està al cap de totes aquestes activitats, la Germana Marta Amelia Pelloni ha creat un Red de “foros” d’Infància Robada. És a dir, són un conjunt de grups, repartits en diverses províncies i ciutats, que capaciten i assisteixen a víctimes de tràfic de persones, abusos i explotació sexual infantil.

Un dels cartells d'infància robada.
No se si heu pogut entendre la importància de la tasca d’aquesta gent, però jo ho he pogut palpar amb les meves mans i veure-ho amb els meus ulls. He vist com els nens estaven feliços per poder jugar amb unes joguines, com les nenes adolescents agraïen amb la mirada poder estar realitzant alguna feina manual que se’ls hi fos valorada i, el que més em va marcar, la gratitud en la mirada d’una mare per donar-li un plat calent de menjar als seus fills.

Una abraçada.



Diumenge 19 d’agost à mirant cap a Eivissa el dia d'Eivissa Missionera.

Estava mirant el diari d’Eivissa i he trobat un article que m’ha agradat molt, ja que m’he sentit… no identificada, però sí com si, això, jo hagués tingut el privilegi de viure una experiència semblant.

És com un resum molt breu, des d’un altre punt de vista, del què un es pot trobar quan se’n va de missions a l’altra punta del món.


El dia d'Eivissa Missionera.



Dissabte 18 d’agost de 2012 à des de Mado.

Ja fa una setmana que no escric i no em sembla tant de temps, però sembla que vos tinc abandonats i que no vos cont el què estic fent.
Bé, dons no vos preocupeu que ara vaig, jejeje.

Durant aquesta setmana he fet moltes coses: hem seguit visitant famílies per fer-los saber que els cursos que estava fent na Victòria (com classes de francès per als nenes, alfabetització per adults, tallers per aprendre un ofici o per aprendre alguna cosa que no saben fer i volen millorar, ...) tornarien a començar a principis de setembre.
I pensareu: però si això en un dia esta fet. Doncs, no! Aquí les distàncies són llargues i na Victòria no té vehicle, per tant anem per tot caminant. I es clar, quan arribes a una caso no els cridaràs des de la porta dient: “eh! Que en setembre comencem!”
No! Un pica de mans, perquè no hi ha timbre, per avisar que ets a la porta, t’obrin i t’ofereixen seient i el que tenen, ja sigui Mate o Tereré (la beguda que prenen aquí. El primer és calent i el segon és fred). El mate el serveix l’ama de la casa, ella en veu, després reompli el got i te’l passa. Quan tu has begut, li tornes i torna a començar el circuit. És divertit, però, per al meu gust, no està mica bo, té gust a tabac, però no li digueu a ningú!
No obstant, na Victòria s’ho veu amb molt de gust, sinó mireu:

Victòria bevent Tereré, acompanyada de la Senyora Maria.
A més de visitar la gent, també hem anat d’excursió, jejeje. Vàrem veure els cercaviles de les festes de Mado, ja que ha fet 53 anys que els “pioneros” (les primeres famílies que s’establiren aquí, majoritàriament del Paraguay) varen arribar a aquestes terres.

Festes de Mado, 53 aniversari.
D’altra banda també hem anat a conèixer els altres petits pobles que hi ha al voltant de Mado, com Villa Blanca, on he pogut observar els racons de lectura que han construït. Què són? Són espais on els infants poden anar a aprendre a llegir, a jugar i on els seus pares (a la tarda) també poden anar a fer alfabetització, tot això amb l’ajuda d’una o dues mestres que venen de la ciutat més propera, Eldorado.
A més, aquests espais s’aprofiten per fer “la copa de leche”. Això és que, a l’hora d’esmorzar, cap a les 12.00 h., una o dues mamàs fan un foc per escalfar llet, la qual és facilitada per Càritas, per a que tots els nens de la zona tinguin, almenys, això per menjar.

Racó de lectura de Villa Blanca.
Altre dia vàrem fer una altra excursió a les cascades del Yguazú, perquè com diu na Victòria: “venir a l’Argentina i no anar a Yguazú, és com a anar a Roma i no anar a veure el Papa”. És la seva explicació, jejeje.
Bé, doncs això. Vaig anar a veure aquest paisatge meravellós. No tenc paraules per a descriure-ho. Hi ha que veure-ho o sentir-ho, millor, no?


Durant una altra jornada, vàrem anar a conèixer la Comunitat Aborigen d’Ysyry. És un poble petit, d’uns 63 habitants, que són els realment natius d’aquestes terres, però que viuen en unes condicions no gaire bones, ja que no tenen aigua corrent, llum ni els camins estan arreglats. I vos preguntareu: quina importància té que els camins no estiguin arreglats? Doncs, molt senzill. Aquí quan plou, ho fa de veritat i durant un temps perllongat. Si a això li sumes que els camins són de terra roja, tens com a resultat un enfangat que és difícil de descriure. Només vos dic que per a que no entri l’aigua ni el fang, les cases, les quals estan fetes de restes de fusta no col·locades gaire bé, estan situades a 3 palms d’altura sobre el terra.
I per què no tenen ni llum, ni aigua ni camins? Doncs, demaneu-li al “Intendente de Mado” (batle de Mado), potser ell, a vosaltres vos ho explica.
No crec que vos pugueu fer-vos, ni tant sols, una idea del què realment és.

Dues de les cases de la Comunitat d'Ysyry, en les que potser
viuren més de 3 famílies.
No obstant, no és tot dolent, en aquella zona. Tenen una escola petita o com ells li diuen “aula Satélite”, que seria semblant a les escoles itinerants que encara funcionen a Espanya o les escoles unitàries.
Només és una aula, però hi van tots els infants i boixos d’edat escolar, a hores diferents.  I vos puc assegurar que les seves mirades, els seus somriures i les seves ganes de jugar, vos llevarien tots els mals que dieu que teniu! De ven segur!

En Javier.
Una abraçada forta! 



Divendres 10 d’agost de 2012 à des de Mado.
Des del dilluns 6 ja estic a Mado, el meu destí i després d’un dia llarg d’instal·lació, el que també implicava conèixer les meves companyes de convivència (la germana Maria, que és la responsable, i la germana Josefa), el dimarts ja varem començar a treballar.

Victòria amb la senyora Francisca després de donar-li
la llet i la confitura.
En què consisteix la meva feina? Doncs, bàsicament en acompanyar i col·laborar amb na Victòria en tot el què fa.
I què fa ella? Relacionar-se amb les famílies, estar amb elles, conversar amb elles per a que li agafin confiança i després poder-les ajudar en les seves necessitats. És a dir, aquesta feina ja estava feta quan jo vaig arribar, perquè na Victòria ja feia 6 mesos que estava per aquestes terres, però sempre hi ha noves famílies amb les que parlar.



Aquestes són les cases on viu la gent de Pueblo Nuevo.
Per tant, dimarts varem anar a la regió o zona que li “toca” a na Victòria, que es diu Pueblo Nuevo per saludar a les famílies. A més, portàvem una bossa amb llet en pols i confitura de codony (“dulce de membrillo”) per a repartir a algunes de les famílies que no tenen prou diners per a comprar menjar. Per a que vos faceu una idea aquí vos deix dues fotografies.

Igualment, na Victòria anima i encoratja als joves per a que no deixin els estudis i els ajuda en el què pot. Per exemple, hi ha una jove, la més gran dels germans, que ara té 33 anys, que està estudiant infermeria a la ciutat (Eldorado). Ella va deixar d’estudiar,al seu temps, per a treballar i així ajudar econòmicament als seus pares per a que així els seus germans poguessin anar a l’escola.
Ara que els seus germans ja són grans ella ha tornat a estudiar, però amb el que guanyen els seus pares no té prou diners per pagar-se el transport per anar a la ciutat, que són uns 20 pesos (anar i tornar), 4 euros aproximadament.
Com l’ajuda na Victòria? Doncs, li dóna diners, però per assegurar-se que se’ls gasta amb això, els hi fa firmar una espècie de contracte al que es comprometen a invertir els diners en això que s’ha acordat. I per controlar el consum, van apuntant els viatges que fa.

La taula on compartírem el dinar
de S. Cayetano.


El dimecres era San Cayetano, el patró d’una regió propera que es diu Puerto de Mado, i varem ser convidats a la celebració. Es va fer una missa i després un dinar popular. Com les nostres paelles populars o la frita de porc que és fa als pobles, per celebrar el dia gran d’un poble. Doncs igual, però varem menjar Borí Borí i Mandioca, jejeje. Què és? És això:


El Borí Borí, un brou de poll amb carn.

I com tot, la seva gràcia estava en que dinarem tots junts i compartint, inclòs el plat i el got. Vos semblarà una cosa antigènica, però no és. O almenys jo no ho vaig veure així. I sabeu què? Com a agraïment per haver vingut a compartir amb ells aquell dinar, el senyor Jose, un obrer de la “municipalidad” (l’ajuntament) i la seva dona, ens varem portar a veure el riu Paraná.

El Paraná.
 Ahir, dijous 9, varem haver d’anar a Eldorado a comprar els “boletos” (tiquets d’autocar) per al dia 20, ja que em de marxar a Goya, una altra regió, ja vos explicaré per a què. I en tornar, varem anar una missa d’un difunt. Potser penseu que això no té mica d’interès, però sí que en té.

La missa es va fer a casa de la difunta i no va tenir més misteri, però en acabar el Pare Lolo (que així és com li diuen al capellà), la Germana Victòria i jo varem ser convidats a esmorzar (dinar en Espanya, perquè segueixen les mateixes hores que els americans) amb la família. I em va cridar molt l’atenció la seva forma de compartir-ho tot i d’estar sempre en família. Realment va ser molt polit i una bona forma d’integrar-se en la seva vida i costums.

I a la tarda vaig anar al rebost que hi ha a casa del Pare Lolo, on es guarda tot el menjar que es reparteix a les famílies, per desar-ho una mica i organitzar-ho segons la data de caducitat. Per així poder repartir primer allò que venci més prest.

Esper que vos sembli interessant el que faig, perquè per a mi no té preu i més si sé que la gent que m’estima ho valora com jo,
Una abrasada.



Dilluns 6 d’agost de 2012 à des de Mado, Província de Missions, Argentina.
Avui, després d’un llarg viatge (concretament 17 hores en “colectivo”, com li diuen aquí a l’autobús), he arribat a Mado, el meu destí.

Com ja sabeu he estat dos dies a Buenos Aires, dissabte i diumenge.
Ara vos explicaré que vaig fer el primer dia. A la tarda vaig fer una visita ràpida pels voltants de la residència amb la Germana Victòria i anàrem a comprar els “boletos” (tickets) a la “boleteria” (a la finestra o taquilla) per poder marxar el diumenge cap a Mado. Anar i tornar em varen costar uns 900 pesos, que són uns 180 euros.

D'esquerra a dreta: el Banc de la Nacó, l'edifici de
 correus i la Casa Rosada.
I a la nit la Germana Olga ens va portar a donar una volta amb el seu “auto” per gaudir de les vistes nocturnes de la ciutat. Varem veure la Casa Rosada, la Catedral, el Banc de la Nació, el riu La Plata, el port, el Planetari, l’avinguda 9 de juliol (la més gran del món), l’Obelisc, el Congrés Nacional, el Pont dedicat a la dona i alguns altres monuments, però no gaires més.

El diumenge ja va ser hora de marxar cap a Mado. A la tarda vaig veure la pel·lícula de La Mision per mirar d’entendre què era el que m’ha anava a trobar al meu destí, ja que aquesta filmació va ser enregistrada, o almenys en part, a la província on jo vaig, d’aquí el seu nom.

I a la nit varem agafar “el colectivo” en direcció Iguazu, però nosaltres ens varem aturar abans. I vaig poder veure aquest meravellós paisatge:

Esper que gaudiu amb la imatge.
Una abraçada,

Fins aviat.


Dissabte 4 d’agost de 2012. à Des de Buenos Aires, Argentina.
Ara a Espanya són les 17.10 h., i aquí a l’Argentina són les 12.10 h.
Vaig arribar ahir de nit, hora argentina, després de 12 hores i 40 minuts de viatge.
Realment la meva odissea va començar una mica abans, concretament la nit del 2 d’agost, quan la meva cosina, el seu marit i el meu “cosinet” em varen atracar a l’Avinguda Tibidabo nº 8 (Barcelona), per passar la nit allí i així agafar un taxi amb na Victòria al matí següent.

El dia 3 d’agost ens varem aixecar a les 5.40 h, varem menjar alguna cosa i agafarem el taxi a les 6.15 h., de camí al aeroport. Allí facturarem les maletes i esperarem fins l’hora d’embarcament per anar a Madrid.
Quan arribarem a Madrid varem haver de correr mig aeroport per arribar a la nostra porta d’embarcament cap a Buenos Aires, passar un control de Passaports i a més esperar una hora llarga de retràs. Però no va ser molt pesada l’espera, supos que pels nervis, la incertesa, etc.

Bé, després pujarem a l’avió i viatjarem prop de 13 hores, on a més de menjar, dormir, mirar pel·lícules i fer sudokus no vaig fer gaire més. Encara que el meu jove pensi que vaig “devorar” un llibre, jejejeje. Però no, estava prou nerviosa, que ni podia concentrar-me en la lectura.

En passar aquestes hores d’avió varem arribar a l’aeroport de Buenos Aires, passarem un control de passaport (migració), agafarem les maletes, passarem un control de seguretat, la “aduana” i, per fi, estàvem fora.
Ens havien dit que ningú podria venir-nos a recollir, així que havíem d’anar en autobús (80 pesos per persona, que són 16 euros, aproximadament) i després agafar un taxi (160 pesos entre les dues, que són 32 euros aproximadament), però abans de res havíem de canviar els euros per pesos. I just quan buscàvem una oficina de canvi varem veure a dues monges saltar, fent-nos senyals. Jo vaig quedar una mica espantada, jejejeje. Però na Victòria, de seguida, va dir: “Cira, són la Germana Olga (Responsable Provincial de tres països: Bolivia, Argentina i Urugay) i la Germana Pilar! Que bé!"
Així que al final si que ens varem poder recollir i no varem haver de contractar cap tipus de transport.

Realment ens varem rebre amb els braços ben oberts i amb molta calidesa. Varem ficar les motxilles al seu auto (jejeje) i començarem l’hora de camí que ens quedava per arribar a la Residència Universitària "San Jose" que porten les monges, concretament per les Carmelites Missioneres Teresianes, també coneguda com La Provincial, al carrer Paraguay n. 2877 (Buenos Aires). En arribar-hi eren les 23.00 h., (hora argentina, i crec que eren les 06.00 h., hora espanyola).

En arribar hi havia alguna germana esperant-nos, menjarem alguna cosa i ens anàrem a dormir.
Avui, 4 d’agost, no ha fet més que començar. M’he aixecat una mica tard, he menjat alguna cosa i he anat a conèixer més germanes, totes elles molt amables i simpàtiques.

Vos aniré contant més coses.
Una abraçada des de l’Argentina ;-)


Dimarts 31 de juliol de 2012.
Bon dia!! Com va tot?
Jo una mica nirviosa, perquè avui ja comença un apartat de l'experiència. Avui de nit ja me'n vaig cap a Barcelona i en tres dies ja estaré de camí a Argentina.


Estic molt segura del que vull fer però de vegades els comentaris de la gent, sobre tot si són persones properes a mi, em fan qüestionar-me si el que vaig està bé...

No obstant, avui, a mig matí m'ha cridat una amiga dient-me: "Enhorabuena por lo del diario. (Amb veu entusiasta)". A més m'ha desitjat bona sort i m'ha fet suport.

Seguidament he anat a la web del Diario de Ibiza i he llegit l'entrevista que ens va fer ahir na Bianca. 


Encara que paregui mentida, això ajuda i dóna suport.
Gràcies!

Aquí vos deix l'enllaç a l'article.

"Jóvenes con vocación misionera" por Bianca Sánchez en Diario de Ibiza.

Esper que vos agradi, 
Encara que hi ha alguna informació que no és del tot certa. Però res greu :-)

Dimarts 24 de juliol de 2012.
El compte enrere ja ha començat.
Només queda una setmana!
I aquesta és la imatge que té la maleta:
..

Dimecres 27 de juny de 2012.

Avui he anat a posar-me les tres vacunes i, com no, ha estat tota una aventura. Havia d’estar a la Conselleria de Salut entre les 9.00 h. i les 10.30 h., però com abans havia d’arreglar unes coses al poble veí (Sant Carles), he acabat sortint d’aquest a les 10.07 h.

Ho he aconseguit o no? Doncs, després de fer-li cas al copilot, he aconseguit estar-hi a les 10.26 h. Tot un record, però no li digueu a ningú, eh? ;-)

I vosaltres vos preguntareu: vale, aquesta penjada s’ha posat les vacunes, però i el bitllet? I quan se’n va?

Doncs, no patiu que ara vos explic.

Els bitllets me’ls ha portat avui na Victoria a la feina i oficialment:


És a dir, el meu vol surt cap a Buenos Aires (EZE) el 3 d'agost i tenc la tornada el 28 d'agost!!!

Una altra pasa menys!

Dilluns 25 de juny de 2012.
Vaig haver d’anar a la Seguretat Social a demanar la informació sanitària necessària per a poder viatjar a Mado (Delicias), província de Misiones (Argentina).

Allí vaig haver d’omplir uns formularis i em vaig entrevistar amb una doctora. Ella em va informar de tots els aspectes sanitaris que havia de tenir en compta abans de partir, entre ells posar-me tres vacunes. Contra: la febre groga (obligatòria), hepatitis A (recomanable) i antitetànica (recordatori, per haver passat ja 10 anys de la darrera dosi).

Quan això ja ho vaig tenir clar vaig marxar corrents a l’aeroport, on m’esperava la meva companya de viatge, na Victoria, una monja eivissenca destinada allí.
Aquell matí havíem d’acordar quin dia exacte marxaríem cap a l’Argentina. I que va passar?
Doncs, el que jo deia ... Una odissea! Na Victoria i jo no aconseguíem arribar a un acord i ... vàrem quedar que al dia següent confirmaríem la reserva dels bitllets.  L

Però aquell dia no varen acabar les tasques pendents.
En sortir de l’aeroport, vaig acompanyar a na Victoria prop de casa seva i, de passada, vaig aturar-me a la policia per assabentar-me de la documentació necessària per renovar el passaport. Quina va estar la meva sorpresa?
Que un policia molt pesat es volia quedar amb mi i no em volia donar la informació. Un tipo... “Xulo platja”, que es pensa que per portar pistola i aguantar-se el paquet, impressiona a qualsevol! Doncs, es va equivocar de nena, jejeje. Es va topar amb una que portava un dia una mica dur i que no estava per asenades! Jejeje. Vos hagués agradat veure-li la cara... Era una cosa així com ... “Amb aquesta no funcionen les meves dotes masculines!” jejeje. De veritat, va ser molt de riure!
En acabar de lluitar amb aquell “mascle ibèric espanyol” vaig aconseguir la informació i a més vaig poder renovar el passaport. Tot un èxit!

Vols saber quina hora tenim a l'Argentina, mentre tu em llegeixes des de qualsevol part del món?




Ja ha començat el compte enrere.
Aquesta darrera setmana de juny de 2012 ha començat la odissea.
Per fi puc anar de voluntariat – missió!

12 comentaris:

  1. Vaya, no se puede escribir el comentario para una entrada en particular! O será que yo no sé como hacerlo ¬¬ Quería comentar en la de hoy, me he sentido aludida :P aunque estoy segura de que todo el mundo que te conoce te desea suerte y te da su apoyo, siendo esto algo que tú quieres hacer tanto! Bueno, ya lo sabes, que enhorabuena por lo del diario :P y buen viaje!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias Isa!!! Y me alegro de que te hayas sentido aludida, porque de verdad que tu llamada, que ha sido la única, me ha dado fuerzas.
      Vamos hablando.
      Un abrazo!!

      Elimina
  2. Cira!! ánimo! Me alegro mucho de lo que haces! todo un ejemplo :D.

    Cuídate mucho!!

    PD: Soy Fabián xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. jejeje, Fabi!!! Sabia que eras tú. Yo también miro tu bloc de tanto en tanto y esa imagen de ibiza es inconfundible.
      Muchas gracias por tus ánimos!
      Un abrazo fuerte!

      Elimina
  3. Hola Cira, he tingut el plaer de conèixer-te i de saber que tot el que fas està carregat de molta voluntat i bones intencions. Així que davant semblant gesta, no tinc cap altra que desitjar-te que tinguis una molt bona experiència. Perquè estic segura que faràs una boníssima feina allà on siguis. Una abraçada molt forta des de València!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rosita!!! Moltes gràcies! Gràcies per rebrem tan bé quan vaig estar a València i per fer-me tatnt de suport quan estaba sola. Gràcies també per desitjar-me tant de be.
      Esper que vosaltres estigueu tots bé.
      Una abraçada molt forta des de Buenos Aires!!!

      Elimina
  4. Que genial, desde l,altra punta del món i tant bé comunicats. Units en la oracio. Ara podràs experimentar l,església per la que m,he fet capellà, animo

    ResponElimina
  5. Cira que yo no sabia nada de estoo!!! TE deseo muchisisisma suerteee!! Un abrazo! Tamara Fernandez

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias Tamara! Espero que tú sobrinito/a este bien y enhorabuena. Un beso!

      Elimina
  6. Enhorabona, Cira, per un munt de coses... pel teu diari, per com ho has explicat, per com comuniques, per com comparteixes, però sobretot, pel teu esperit solidari que t'ha portat a una experiència com aquesta!
    Esperem que amb gent com tu, que ens remous conciències, algun dia, esperem que no molt llunyà, arribem a veure un món més just.
    Una abraçada!
    Gemma

    ResponElimina

Gràcies per donar el teu punt de vista!